Petit Dru, Directa Americana + Magnone

L’agost del 2002, l’Aleix Font, el Pep Climent, el Pau Gete, el Ferran Martínez i jo, vam escalar la paret oest del Petit Dru per la via Directa Americana sortint per la Magnone. Jo encara era bastant principiant en aquest tipus d’activitats, però tenia la motivació pels núvols. A continuació en mostro algunes de les fotografies. És interessant fixar-se en l’equip que portàvem.

Bivac a peu de via i primera nit sense dormir. Un petate de cotó, dels d’anar a la mili, ajuda a abrigar les cames…

Escalant a primera hora, ja passat el sòcol.

Diedre Dülfer, una de les tirades més difícils de la Directa Americana.

L’última tirada on vam remuntar el petate per poder escalar en lliure. A partir d’aquí vam decidir que ja havíem perdut prou el temps fent maniobres i vam repartir-nos les coses del petate entre les motxilles.

Arribant al «Bloc Coincé», punt on finalitza la Directa Americana i que connecta amb la Magnone.

Diedre de 90 metres de la Magnone, la secció més difícil de la paret.

Petit Dru i Mont Blanc — Passat el pèndol de la cara oest, amb el Mont Blanc al fons. El pilar roig que hi ha darrere l’escalador (anomenat Pilar Bonatti) es va despendre, tot sencer, pocs anys després.

Part superior de la cara oest, arribant al final de les dificultats tècniques. Aquesta secció de la paret actualment ja no existeix.

Bivac a la cara nord. Gairebé no vam dormir.

A la bretxa dels Drus, just abans de començar el descens per la cara sud. Actualment, aquesta rapissa ha desaparegut a causa dels despreniments.

El final del descens va ser força caòtic: neu, aigua, sorra i pedres…

Glacera de la Charpoua — Laberíntica glacera de la Charpoua, ja quasi al final de l’aventura. Dos anys després hi vaig tornar a passar i el seu aspecte havia canviat completament.

Publicacions relacionades

Petit Dru, vía “des Genevois”