Cap a l’any 2003 em vaig fixar en la cara oest de la Momieta. És un mur vertical d’uns 70 metres d’alçada, amb un sostre a la dreta, on hi neix una fissura diagonal que divideix la paret en dues parts. Dita fissura es va obrir dècades abans en estil tradicional, tot i que a la guia de la zona no hi apareixen referències de la primera ascensió.
La meva idea era obrir un nou itinerari a la paret, cercant una via directa per creuar la fissura i continuar recte fins al cim. En aquella època, a causa de la meva falta d’experiència, no concebia una ascensió difícil sense utilitzar ancoratges fixos, i la cara oest de la Momieta es veia complicada, així que la idea era fer-los servir.
Al cap de poc vaig coincidir amb el Marcel Millet i li vaig explicar el projecte, però no li va entusiasmar gens. Em va advertir que si feia servir ancoratges fixos molt posiblement acabaria modificant el caràcter original de la via que pujava per la fissura, la qual cosa no era ètic. Haig de reconèixer que, tot i que he coincidit poques vegades amb ell, és una persona que sempre m’ha fet reflexionar. Després de pensar-hi, vaig preferir abandonar el projecte.
El 2008 ja havia après a escalar parets difícils en estil tradicional i vaig tornar a pensar en el projecte de Momieta, però des d’una altra perspectiva. Li vaig proposar la idea al Jordi i al febrer vam anar cap allà. El nostre equip era el següent: cordes dobles, un joc de friends, un joc de tascons, un tricam rosa i tres o quatre pitons.
Vam fer un primer intent per un itinerari directe, per anar a cercar un forat característic, situat a mitja alçada, on semblava que s’hi podia muntar reunió. Però després de superar un primer desplom ens vam trobar en una placa difícil d’assegurar i vam decidir baixar.
Més a l’esquerra, entrant per la canal que separa la Mòmia de la Momieta, s’hi apreciava una debilitat que flanquejava fins al forat característic. La ruta no era tan directa, no obstant això semblava la solució més tradicional. Vam aconseguir arribar al forat i l’endemà vam obrir una segona tirada fins al cim, trobant dificultats mantingudes de 6b.
La via la vam batejar amb el nom de «Moby Dick» i va significar el nostre punt de partida cap a l’aventura de l’escalada tradicional Montserratina. Després d’aquella ascensió ens vam adonar que el conglomerat oferia moltes possibilitats per a l’escalada d’autoprotecció i se’ns van començar a acudir moltes idees per a futurs projectes.
Va valer la pena haver esperat a tenir més experiència per obrir aquesta via. Si l’hagués obert el 2003, utilizant ancoratges fixos, me n’hagués arrepentit molt.
Articles relacionats
